El que vos presentem és un article publicat a la revista 'Papers d'història local' núm. 3, al juliol de 2016. Editada per la diputació de València i l'Ajuntament de Polinyà de Xúquer.
Polinyà no destaca en l’àmbit artístic de l’arquitectura
per comptar amb grans monuments històrics. Així i tot, podríem destacar
l’església parroquial del segle XVIII i algunes cases modernistes dels inicis
del segle XX. Però si ens centrem al terme municipal, la cosa canvia: ens
trobem amb el Molí de Monsalvà, construït al voltant del segle XV, el qual està
immers en un nou procés de restauració; veiem també l’ermita de Sant Sebastià,
que si bé està molt reconstruïda, continua mantenint la forma dels seus orígens,
també al segle XV. Però hi ha un monument que fins fa poc passava desapercebut,
malgrat ser el més vist per la seua localització: es tracta de la granja de
Sinyent.
L’estat de la granja de Sinyent és
lamentable. Com que és de propietat privada no ha pogut ser tractada amb la
dignitat que un edifici únic es mereix. Uns propietaris amb gens d’interés per
l’obra junt a una administració immòbil han portat la granja a l’estat de
conservació que tots coneixem, el de ruïna, ben lluny del que va ser segles
enrere. Des de fa poc la cosa ha canviat i l’adquisició de l’immoble per
AVA-ASAJA vaticina un millor futur per a aquest edifici.
La llavor d’aquesta
investigació la trobem en la redacció d’un treball de màster, en què vaig optar
per saber què era exactament eixe edifici, davant el qual passem quasi
diàriament i no sabem ben bé què fa ahí ni què feia segles abans. Això em va
portar a la recerca de documentació, llibres i articles que m’ajudaren a
comprendre’l i intentar donar-lo a conéixer, i a la realització d’un informe
juntament amb l’Associació Arc de Mig Punt de Gandia, perquè la granja siga
considerada Bé d’Interés Cultural, el més alt dels estatus que un edifici pot
tenir a l’àmbit nacional.
Des d’aquestes línies, i amb el permís
de l’Ajuntament, us convide que conegueu la història d’un dels edificis més
importants que tenim a la nostra localitat, considerat un dels únics exemples
del gòtic civil rural que conservem a València i a Europa.
Per
tal de començar a parlar sobre la
Granja de Sinyent, em sembla interessant assenyalar quin era
el significat de "granja" per als monjos cistercencs, els seus
fundadors, quan van fundar aquesta a Sinyent, i el que ha perdurat durant més de
500 anys. Segons indiquen Fernando Andrés Robres i els altres editors de l’obra
de Fray Tomás Gómez En relación de la
visita del real Monasterio de Valldigna a cura de Fernando Andrés Robres,
al seu próleg, pàgina 102, les granges eren: “grandes fincas, hasta cierto punto autónomas, casi siempre alejadas del
monasterio, y que si bien solían estar en explotación directa bajo la
supervisión de un monje, podía también cederse en parte a censo, arrendamiento
o en aparcería, según los casos”.
Els
estudis existents al voltant de la granja de Sinyent en el seu conjunt són
escassos, podríem dir que quasi inexistents. Entre els pocs estudis, destaca el
d’Ignacio Matoses, que va realitzar una investigació a causa del mal estat de
conservació de l’edifici en un congrés celebrat a Valladolid, on va donar a conèixer
la granja a la comunitat científica. Al mateix temps cal recordar l’arquitecte
Federico Iborra, a qui li devem el primer informe per a la catalogació de la
granja com a Bé d’Interés Cultural, i és ací on realitza un estudi arquitectònic
i històric, buscant datacions i influències a la construcció. Amb aquestes dos
investigacions podem donar per conclòs el corpus de publicacions realitzades íntegrament
al voltant de la granja de Sinyent, encara que em sembla oportú nomenar a
Ferran García-Oliver i Adela Mora Cañada que, als seus estudis sobre el
Monestir de Valldigna, han incorporat Sinyent al conjunt del monestir, i també
Eugenio Ciscar Pallarés, que ha realitzat una investigació de les diferents granges
que pertanyien al cenobi cistercenc de Simat.
L’actual
edifici de Sinyent s’ubica al terme municipal de Polinyà, dins de la partida
del Gual, a l’antic poblat, ara inexistent, de Sinyent. El primer que crida
l’atenció de l’edifici és la seua localització geogràfica. La construcció es
troba al punt intermedi entre Sueca i Alzira, dos dels nuclis més importants de
la Ribera, i a
més al costat del que va ser l’últim pas sobre el riu Xúquer fins a Cullera
durant molts segles. Cal recordar que la paraula gual significa pas a peu, per tant, el nom de la partida prové
d’aquest pas, tant a peu com amb barca, que existia prop de Sinyent. Ens trobem
així davant d’un indret amb cert interès estratègic.
A
dia de hui no es conserven restes del poblat agrícola o alqueria que hi havia al
voltant de Sinyent, i el motiu sembla ser el tipus de construcció del poblat,
d’arrel musulmana, que estava construït amb fang, per tant es tracta de
construccions de fàcil i ràpida desaparició si no n’hi ha un manteniment
continu. El cas de Sinyent no és únic, hi trobem també el cas de Ternils, a
l’actual Carcaixent, on del poblat musulmà únicament trobem l’església;
igualment del poblat de Pardines, a Albalat de la Ribera, no conservem res; o
de Bofilla a Bétera, on únicament es conserva la torre i algunes parets dels
habitatges en estat completament ruïnós. Per altra banda, hem de destacar que
no existeix cap referència expressa del voltant de Sinyent, encara que sí sabem
que es tractava d’una finca agrícola amb una extensió d’aproximadament 500
fanecades. Els jornalers que allí treballaven procedien dels pobles del
voltant, com és el cas de Riola, Fortaleny, Albalat o Polinyà, encara que l’
existència de cases al voltant de la granja ens dóna a entendre que alguns
serien habitants del propi Sinyent.
Un dels senyals que ens demostra l’existència d’habitants a la partida del Gual
és l’aparició de ceràmica romana de Sagunt,
per tant la zona estava poblada, almenys, durant l’època romana.
Els
inicis de Sinyent són incerts i no estan gens clars. És a partir del segle XIII
quan hi tenim constància clara de l’existència d’un edifici. El dia següent a
la conquesta de València per part de les tropes de Jaume I, els terrenys de
Sinyent foren repartits, i anaren a parar a mans del cavaller Pere Ferrer de Campredó,
primer propietari cristià dels terrenys de la granja. Després de la seua mort,
els seus marmessors s’interessaren en buscar un comprador de les seues
propietats, unides i homogènies històricament. Finalment el 1328, els terrenys
passaren a formar part del Monestir de Valldigna, quan Ramon de Font va decidir
comprar per 34.960 sous l’alberg (actual edifici), amb el seu respectiu hort,
un colomer, tres magatzems, quatre cases junt a l’alqueria, nou camps per a
llaurar, unes cases amb cinc parcel·les un olivar i un hort.
Encara que els terrenys formaren part del domini
del monestir valencià de Valldigna, pertanyien al terme de la Vil·la i Honor de Corbera, per
raó d'un privilegi donat a València el 15 de febrer de 1330, mitjançant el qual
el rei Alfons IV accepta la compra de Sinyent a Joan, Patriarca d'Alexandria i
senyor de Corbera. Des d’aquest moment els monjos cistercencs es van veure amb
l’obligació de pagar un arrendament al consell de Corbera. Aquest pagament no
sempre es complia, perquè tenim constància que almenys una vegada no va ser així. L’any 1331,
l’abat Font no va pagar els diners corresponents, per tant finalment va haver
de pagar un total de 1.000 sous pels anomenats terrenys en concepte de sanció.
Durant els primers segles, Sinyent va ser de gran
importància per al monestir. De les seues terres es proveïen en bona mida els
monjos de l’abadia. La comunitat de monjos a Valldigna mai va ser elevada, però
sí que requerien grans quantitats de matèria primera, a més que els germans
grangers passaven llargues temporades a la granja.
L’existència d’un edifici als terrenys de Sinyent ve donada per la funció que
acomplia de magatzem per a les collites dels camps pròxims, però no a totes les
granges del monestir trobem aquesta situació. Liber era una alqueria situada a
la vora sud del riu Xúquer a mig camí entre Sinyent i Fortaleny que, si bé
pertanyia també al monestir de la
Valldigna, no hem trobat cap menció als documents de l’existència
en ella d’un magatzem. Altre element que ens serveix per a demostrar la importància
de Sinyent front a altres granges monàstiques és la possible existència d’una
capella al seu interior, la qual seria usada en el moment en què un nou abat
accedia al poder i visitava totes les propietats monàstiques. I per últim
trobem un tracte de favor en un dels moments de crisi del convent, en què es
decideix deixar d'obrar a les propietats dels monjos, exceptuant la granja de
Sinyent, Benivaire, Ràfol i Barx, per l’existència d’edificis en aquestes
propietats i a la importància que tenien per abastir el monestir al segle XIV.
El moment de màxim esplendor pel que fa al
rendiment i productivitat de Sinyent el trobem als inicis del segle XV, per a
després, i a mesura que passen els anys, convertir-se en una de les granges
menys productives de les propietats de Valldigna. El punt més alt quant a
producció el trobem el 1424, quan els seus beneficis arriben fins als 2.100
sous, però a mesura que continua el segle el rendiment va minvant i, finalment,
al segle XVI els beneficis amb prou feines arriben als 600 sous.
En aquest moment es decideix abandonar diferents parcel·les de cultiu,
començant així un període de decadència que arrossegarà a la granja quasi a la
ruïna total i els seus beneficis deixaren d’aparèixer als comptes del monestir,
quedant així inclosos als comptes generals.
El segle XVI no va ser especialment bo per a la
granja de Sinyent. El seu rendiment va disminuir fins a constituir únicament
l’1% de rendes de Valldigna, recaptant-se solament 137 lliures entre 1582 i
1593.
Del segle XVII a penes tenim notícies de Sinyent
com a tal, per tant podem deduir que la granja quedaria en desús i quasi abandonada,
com li ocorreria a Benivaire. El 1696 des del monestir la descriuran com “Mal procurada, falta d’arbres”. Davant
aquest panorama els monjos van decidir arrendar-la a tres llauradors i un
mercader durant huit anys, quatre de ferm
i quatre de respit, el que suposa
quatre anys de llaurar i treballar la terra i quatre anys més per a decidir si
continuar amb la propietat o cedir-la de nou al monestir. No únicament aquests
nous “propietaris” havien de treballar la terra, sinó que també es comprometien
a reedificar l’edifici (demostrant així el mal estat en què es trobava) i
construir un estable i un forn nou, a més d’atendre als monjos en els casos que
es traslladaren a les propietats de Sinyent per algun motiu. En aquest moment
la producció se centra en el cultiu de la morera, i aquest serà el que els nous
arrendataris durant endavant.
Durant uns anys perdem notícies de Sinyent i els
seus arrendadors, però sabem que a inicis del segle XVIII està en mans de
Vicente Ginés, el qual haurà de mantenir els cultius de blats i de moreres,
cedint, a més, els béns que el monestir necessités per al seu normal
funcionament. A mesura que el segle XVIII avance anirà canviant el tipus de
cultiu, ja que en els diferents arxius d’aquest segle s’indica que es
cultivaven vinyes. És destacable, i també de gran importància per a la
localitat de Polinyà, que a partir d’aquest segle la granja la trobem citada al
seu terme municipal.
 |
| Vista posterior, on podem veure una sèrie d'arcs apuntats de rajola cegats posteriorment |
El
segle XIX va ser clau per al monestir de Valldigna i per tant per a la granja
de Sinyent. El 1810 la Baronia
de Tavernes, als terrenys dels quals es trobava el monestir cistercenc, necessitava
ingressos per a fer front als impostos que requeria la monarquia espanyola per
a lluitar a la guerra de la independència enfront dels francesos, de la propietat
de Sinyent el seu rendiment va ser de 1.3000 lliures i 2 sous,
açò demostra la importància que tenia Sinyent, no tant la granja com a tal, sinó
els terrenys que l’envoltaven.
Però el fet més important, que va marcar Sinyent,
foren les diferents desamortitzacions de béns eclesiàstics que van ser
confiscats i subhastats públicament. La granja de Sinyent seria subhastada pel
gener de 1842, quan Josep Montaner i Cebrià Rodrigo decidiren adquirir-la per
240.000 reals. Cal recordar que aquesta venda mai es va confirmar i per tant
l’edifici va tornar al poder públic fins que finalment seria adquirida per un
ciutadà de València i d’origen francés, Pasqual Maupoey per un total de 129.000
reals, valor del conjunt, compost per diferents parcel·les de reg en les quals
estava inclosa l’edificació. Destaca que en l’inventari realitzat en aquesta
ocasió per a la venda de l’immoble no trobem descrites ni cases, ni forns ni
molins que anys enrere componien l’alqueria.
Des d’aquest moment la granja de Sinyent passa a mans privades.
Les funcions originals de magatzem que tenia la
granja des dels seus orígens anaren perdent-se al llarg dels anys, quedant en
desús l’edifici. Com era d’esperar, l’interès principal dels posteriors
propietaris va ser l’obtenció de beneficis econòmics del terreny agrícola, i no
tant el manteniment en bon estat de la construcció. Així i tot la granja va
estar habitada pels caseros, fins la fatídica pantanada de 1982, que va
sentenciar, més si cap, l’edifici.
Les iniciatives de conservació del patrimoni van
arribar dels poders públics. El 1876 la Diputació Provincial
de València va optar per realitzar una intervenció a l’immoble a causa del mal
estat en què es trobava. Hem de remarcar que es tracta d’una restauració per a
mantenir en peu la construcció i no per tornar al seu estat original l’edifici
com es podria esperar hui en dia.
Ja en el segle XX, en concret el 1900, en plena
Renaixença Valenciana, trobem de nou una posada en valor de l’edifici quan,un
grup d’excursionistes de Lo Rat Penat decidiren anar a la localitat de Polinyà
i la visita a la granja no podia faltar. L’accés el realitzaren des d’Albalat,
creuant el riu amb la barca que es trobava als voltants de Sinyent. En aquest
moment el propietari de la granja era un tal Parra, que va estar molt interessat
en la visita d’aquests erudits i, per saber coses del passat de l’edifici, vist
que durant aquests anys, per la zona de Sinyent, es van estar realitzant
diferents excavacions arqueològiques. D’aquesta visita conservem una memòria
que ens ajuda a conéixer quin era l’estat de la granja a inicis del segle XX.
Sabem, així, que ja aquest any sols es conservava una única columna a la
façana, havent-se espoliat segurament les dos restants.
Aquesta memòria és de gran valor, encara que, com
tota la documentació que conservem, s’ha d’agafar amb pinces el que a ella es
diu i s’afirma, per exemple, en aquest cas trobem com inclouen erròniament la
granja de Sinyent dins dels béns del monestir jerònim de la Murta a Alzira, segurament
degut a la proximitat del mateix a la granja i de les "cases de Moncada"
que sí que foren del Monestir de la
Murta i que es trobaven a poca distància de Sinyent.
El manteniment de l’edifici per part dels seus
propietaris durant el segle XX i inicis del XXI ha estat nul, motiu pel qual la
granja ha anat degradant-se i convertint-se en ruïna. L’Ajuntament de Polinyà
al llarg dels anys ha mostrat interès en l’edifici, intentant buscar diferents
fundacions interessades ell. Finalment, va ser el 2011 quan l’Associació Valenciana
d’Agricultors es va fer amb la propietat de l’immoble i de tots els terrenys
que l’envolten.
Després d’aquesta breu descripció de la història de
la granja de Sinyent és moment de viatjar a la València medieval i
intentar observar com seria la granja de Sinyent en el moment de màxim
esplendor.
La construcció original sembla datar del segle XIII.
És aquesta la que ens interessa especialment, i en l’actualitat es conserva emmascarada
sota una sèrie d’afegits posteriors, resultat de diferents intervencions i
usos. L’edifici medieval té en planta unes mides de 20 x 8,67 metres. Es tracta
per tant d’un edifici d’una dimensió considerable.
Segons l’obra Castillos,
torres y fortalezas de la Comunidad Valenciana, trobem un ús curiós de
la granja en els seus orígens: era la casa on s’hostatjava el senyor quan anava
a cobrar el delme als habitants de Polinyà. Aquesta idea no sembla tan descabellada,
ja que a un costat de l’edifici trobem dos pedres que podrien servir per a
subjectar l’asta del penó, el qual es col·locaria en el moment en què el senyor
es trobava a l’edifici, tractant-se per tant d’un privilegi, com indica Ignacio
Matoses a la seua ponència, en què cita un ingrés de Salvador Vila l’any 1263.
Però aquesta funció durà poc, ja que prompte el monestir de Valldigna es va fer
amb la propietat i va usar l’edifici amb una funció totalment agrícola, de
magatzem.
El tipus de construcció és el típic de la zona. Trobem mur de tàpia, mentre que
les parts sustentadores estan construïdes amb rajola. Aquest tipus de
construcció és el mateix que podem trobar també al castell de Corbera, d’origen
musulmà, com podria ser el cas de la granja. Es tracta del model constructiu més
estès a la zona, ja que l’absència de pedra de qualitat és evident, per tant
s’usa aquesta opció més ràpida i barata.
L’edifici medieval es trobava sustentat per una
sèrie d’arcs ogivals situats a la planta baixa, formant-se així una llotja
oberta en la zona inferior de l’edifici. En l’actualitat la majoria d’aquests
arcs es mantenen en peu, però apareixen cegats amb un mur de rajola posterior,
excepte l’arc central, el qual continua obert i és el que s’utilitza com a
porta d’accés a l’immoble. A l’exterior sumarien un total de catorze arcs, cinc
a la part davantera i posterior i quatre a cada lateral. Els arcs són els
elements sustentadors de l’edifici, i estan construïts amb rajola, excepte
l’arc central, que en l’actualitat és la porta d’accés, el qual està fet amb
pedra, segurament perquè ja en el seu origen es tractaria de l’arc d’accés i
per tant es decidiria donar-li una major importància a l’entrada. Aquesta
menuda llotja estaria composta per cinc naus longitudinals i dos trams
transversals, separades per una sèrie d’arcs ogivals,
A la part superior de la façana destaquen tres finestres
apuntades compostes per un doble arc ogival, separat per una columna que fa
funció de trencallums. La història de l’edifici l’ha abocat a perdre gran part
dels elements: de les tres finestres, sols una es conserva en regular estat de
conservació i encara manté la columna. La finestra dreta està completament
cegada, mentre que la de l’esquerra continua oberta, però amb afegits
posteriors.
La forma d’aquests vans ha servit per a poder datar
l’edifici. Així, les seues formes
apuntades, tant dels vans com dels arcs baixos cegats, ens serveixen per a
datar la construcció al segle XIII, emmarcant-ne l’obra dins del període de la
conquesta de Jaume I. El doctor Arturo Zaragozá, especialista en l’arquitectura
medieval, opta per datar l’obra, o almenys les columnes, al segle XIV i més
exactament després del 1315.
 |
| Hipòtesi de l'edifici original. Imatge, Ignacio Matoses |
Pel que fa la façana posterior, en aquest cas recau
en un pati d’actual ús agrícola, cercat per construccions posteriors a l’època
medieval. Destaquen en aquesta façana dos torres
laterals, que flanquegen la construcció, actualment inapreciables a la vista,
però perceptibles gràcies a l’obertura més gran dels arcs, en aquest cas de mig
punt i no apuntats com és habitual a la resta de la construcció. Els habitacles
d’aquestes torres estarien coberts per voltes, com indica la disposició
inclinada dels permòdols. Aquestes dos torres es troben unides per una galeria
composta per cinc arcs, dels quals un és de menor grandària i que podria ser,
segons indica Federico Iborra, el final de l’escala medieval, hui perduda i substituïda
per una altra construïda el segle XVII i que es conserva a l’interior.
L’estat actual de la granja ens mostra un edifici
cobert per una teulada de doble caiguda, però aquesta no és l’original, la qual
estaria coberta per una teulada plana, com mostren els permòdols que es
conserven i, a més, aquesta coberta estaria coronada per merlets, a manera de
castell, d’autèntica fortalesa.
Amb aquest
recorregut per la història de Sinyent, pel que era i pel que és, he posat en
valor aquest monument històric que tenim al nostre abast, però molt poc apreciat.
La importància queda clara, la relació al llarg de gran part del seu passat amb
el Monestir de Valldigna li dóna, més si cap, un valor afegit, augmentant així
el seu valor històric i relacionant-se amb la història comú de tots els
valencians.
Pablo Clari Hidalgo
Llicenciat en Història de l’art.
Universitat de València
Fonts documentals.
Arxiu
del Regne de València, València.
Secció:
Mestre racional.
Bibliografia.
BRINES Y
BLASCO, Joan. “La desamortització del Monestir de la Valldigna”. En:
Primer congreso de Historia del
País Valenciano Vol. 4. (València,
14 al 18 d’abril de 1971). València,
Universitat de València, 1976.
MATOSES
ORTELLS, IGNACIO. “Desvelando el arcano de la ribera del Júcar. La casa de
Sinyent”. En: Construcción con tierra.
Pasado, presente y futuro. Congreso de Arquitectura de tierra en Cuenca de
Campos 2012. Valladolid: Cátedra Juan de Villanueva. Universidad de Valladolid.
2013. P. 93-100.
VERCHER
LLETÍ, Salvador. L’ermita de Sant Miquel
de Corbera, Corbera, Ed. Ajuntament de Corbera, 1998.
